Sulle elezioni di domenica in Catalogna ospitiamo un intervento del professor Antoni Rossell dell’Università Autonoma di Barcellona. E seguendo la nostra scelta di far conoscere le lingue minoritarie presenti in Europa (e non solo), l’intervento è in catalano
No han passat 24 hores del recompte de vots i atribució d’escons de les eleccions al Parlament de Catalunya i encara no sabem qui serà el proper President de la Generalitat. No obstant és important analitzar aquests resultats i entendre la desfeta d’alguns partits de dreta i l’ascens del Partit Socialista, empatat amb Esquerra Republicana de Catalunya en escons (33).
Els resultats, a hores d’ara -i sembla que definitius- són els següents:
Esquerra Republicana de Catalunya (ERC): 33 Partit Socialista de Catalunya (PSC): 33
Junts per Catalunya: 32
Vox: 11
Cup-G: 9
En Comú-Podem: 8 Ciutadans: 6
Partit Popular (PP): 3
Primer de tot cal destacar que per primera vegada a Catalunya l’opció independentista ha tret més del 50% de vots (73 escons), una de les fites que els partits independentistes s’havien proposat per aquesta jornada electoral, i que han aconseguit. Per altra banda comprovar com els partits de dreta han sofert una davallada considerable, la més espectacular és la pèrdua de 30 escons per part del partit espanyolista i anticatalanista, Ciutadans, i la posició residual del partit espanyol del dreta, el PP, amb 3 escons. I com no, l’entrada al Parlament de l’extrema dreta (Vox) amb 11 escons i que es posiciona como el quart partit amb escons al Parlament.
Cal entendre, però, aquests resultats, perquè des de Catalunya no ens resulten gens sorprenents. Parlem en primer lloc de l’extrema dreta (Vox). ¿Com ens podem escandalitzar de l’ascens d’aquest partit si tant el PP com Ciutadans, com una part important de mitjans de comunicació estatals al servei de hòldings econòmics de l’estat de tendència monàrquica l’han blanquejat i han establert nombrosos acords de govern en diferents regions i localitats espanyoles? Tampoc ens estranya l’ascens a Catalunya d’aquesta formació d’extrema dreta, només cal consultar el diari de sessions de la passada legislatura o anteriors i revisar les intervencions de Ciutadans amb Inés Arrimadas (ara a Madrid), Elena Roldán (ara fugada a les llistes del PP) o amb Carrizosa, amb unes intervencions agressives, populistes, anticatalanistes, i amb un llenguatge “arrabaler” més propi de la dialèctica feixista que de la pràctica democràcia. És a dir, aquesta ideologia ja era present en el nostre Parlament, però amb un altre nom, i per tant, els votants d’extrema dreta es repartien entre la formació de Ciutadans i la del PP, totes dues formacions sota el paraigües de l’anticatalanisme i de l’espanyolisme, autoanomenats com “constitucionalistes”.
Això no vol dir que no ens preocupi la seva presència en el Parlament, sobretot per les prerrogatives que els hi ofereix la pràctica parlamentària de comunicació i de difusió del seu missatge populista, racista i xenòfob. Però aquest és el funcionament democràtic i cal acceptar-lo. Hi ha qui parla de fer-li a Vox un cinturó sanitari, però els intents en altres regions del territori espanyol no han funcionat.
Cal aturar-nos en la pujada del PSC, 33 escons enfront dels 17 de les eleccions del 2017. El PSOE/PSC va entendre que amb Iceta (actualment a Madrid com a Ministre) no guanyaria escons, ja que la societat catalana no ha oblidat les fotografies d’Iceta amb els partits que van recolzar l’article 155 que va servir per portar la gran repressió econòmica i política que ha sofert Catalunya (i encara dura) en els darrers anys. Iceta va contemporitzar i compartir festa, manifestació i espai públic amb l’espanyolisme i l’anticatalanisme madrileny (la famosa manifestació de Colón a Madrid el 29 d’octubre de 2017), justificant la repressió i la presó als líders catalans: recordem el `presos polítics, i a l’exili condemnats per la Justícia espanyola, i la destitució de Presidents de la Generalitat, el darrer en Quim Torra.
El PSC ha aprofitat el paper d’un professional de la política per gestionar la pandèmia de la Covid, Salvador Illa, com a Ministre de Sanitat de l’Estat espanyol. L’aposta (creien) segura a President de la Generalitat, però no ha tingut els resultats que es proposaven o que somiaven: Illa President. I cal entendre-ho també en clau social-electoral: Illa ha recollit una bona part dels escons que ha perdut Ciutadans, i per tant, vots anticatalanistes i d’ideologia de centre o potser dreta. L’alegria de les primeres hores de la nit electoral s’ha convertit en unes declaracions demanant l’impossible, un govern d’esquerres (PSC, ERC i En Comú Podem). Aquest govern és impossible per diferents raons: Illa es postula com a president, al que Aragonès (ERC) no està disposat; ERC és un partit independentista, mentre la resta de partits de la proposta són antiindependentistes. Per tant, impossible.
En definitiva el que més possibilitats té és un govern d’independentistes (ERC, JUNTS, i CUP), no obstant estem sentint que ERC vol afegir al pacte de govern a En Comú-Podem que havia assegurat en el període electoral que no estava disposat a participar en un govern amb Junts. Veurem si hi ha pacte.
I finalment tenim el partit promogut per l’expresident a l’exili, en Carles Puigdemot: Junts per Catalunya. La proposta de l’expresident era arriscada: divorci amb l’herència residual de Convergència de Catalunya (PdCat), i com a cap de llista una figura emergent de la política catalana com és Laura Borràs, una professora d’universitat de filologia romànica, i activista cultural amb diferents càrrecs a la Generalitat dins el món cultural, i imputada i per la justícia espanyola per un possible cas de mala utilització de fons públics.
Des de Catalunya no oblidem que la justícia del nostre Estat té imputats més de mil càrrecs per diferents imputacions que, normalment queden en no res, encara que -com tota Europa sap- la justícia espanyola es mou per criteris propis. I dèiem que l’aposta de Puigdemont era arriscada, perquè amb el divorci amb l’antiga Convergència ha patit una davallada de vots que possiblement l’haguès posat en resultats i vots per davant d’ERC, però per l’altra banda s’ha alliberat del llastre del pujolisme i de la corrupció d’aquest partit amb el famós 3%.
Esperem que l’independentisme s’alliberi de les tensions de la darrera legislatura, encara que són tensions molt comprensibles amb la pressió constant de l’Estat Espanyol contra els presos polítics: l’endemà de les eleccions -per exemple- la fiscalia -que depén del Gobierno de España, PSOE- ha impugnat el tercer grau penitenciari, o regim semiobert, als presos polítics al que tenien dret pel fet d’haver complert una tercera part de la condemna i que havia sigut decretada per les presons. Esperem al que diguin els jutges, encara que previsiblement no ho permetran seguint la tònica repressiva i de negació de drets penitenciaris, justificada sota l’argument que so estan penedits del que van fer.
Junts ha declarat durant tota la campanya que si s’assolia més del 50% dels vots volia fer un pas endavant de la proclamació de la República. No obstant veiem a ERC molt més pactista i conservadora en aquest aspecte. No obstant la població catalana independentista estaria disposada a grans sacrificis si els nostres polítics estiguessin disposats a proclamar la independència.
Esperançats, però aspectants.
Antoni Rossell
(Universitat Autònoma de Barcelona)
