Nec lupus in villis, nec malus ullus erat
Era lo 1610, içò l’es quatre cents e unze ans , la “normalisacion” de la val Maira volgua da Carl Emanuel I de Savòia era acabada.
Nòvas las regolas de govern, autras las lèis e deferentas organisacions de las institucions anavon a prene lo pòst de costumas centenarias.
Tant qu’istesse memòria de aquellas “franchigie, immunità, libertà, buone vianze e laudabili costumi” vielhas de centenas de ans, los sindics de las tretze Comunas de l’Auta Val Maira encharjaron de passar a premsa los vielhs estatuts Antòni Abèl, “da vints ans ensai segretari de dicha vàl”, vòl dire da lo 1583, quora la valada rendia cònte a los Marquéses de Saluses e a lo Rei de França.
Filh de lo seu temps, estudiat, pontilios dins las questiuns politicas e “prudent”, per n’ele “n’issend la prudença ren d’autre que ‘n ensem de saubers e de esperiença e que ‘l’esperiença s’emprend fasend ren d’autre que anar en vir agachand las còstumas de mai e deferentas gents, fasend en maniera de viure a ‘n aquò lor sens esser d’empach e en tranquilitat”
Abèl avia viscut da protagonista lo temps mai dur de l’estòria de la valada, n’en era estat bèn marcat e avia volgut que son travalh fuguesse ren maq soleta traduccion, mas n’a fach en acte d’amor vers lo monde que avia vist e viscut e que ara anava perdend-se dins lo temp passat.
Lo siu messatge delassa lo còr e aruba franc a nòs, que lo lesen, fin da l’entrada abò aqueste s vers en latin:
Macra vetus veteres dum me rexere regentes
Nec Lupus in villis, nec malus ullus erat
Defunctis senibus, resurget prava juventus
Cujus consilio praecipitata ruam
La valada era lo siu mond, la fin d’aquel mond pe l’Abèl era paragonabla a la fin de l’empèri roman e la grinor en te la veire ganhàa da lo Savòia e sensa la vielha libertàt, l’avia portat a parafrasar lo vielh epigrama latin:
Roma vetus, veteres dum te rexere quirites,
nec bonus immunis, nec malus ullus erat.
Defuntis patribus, successit prava iuventus,
quorum consilio precipitata ruis
L’inici en l’Euròpa de lo temps de assolutisme dins lo “secle de ferre”, per las nòstras valadas arribava etchot las bandieras de Carl Emanuel I e tot aquò era per l’Abel simbolicament rapresentat da lo lop que era jo mai pareisuts dins las valadas.
Dran de los Savòia “Nec lupus in villis, nec malus ullus erat”.
A lo sèra sento ular lhi lops al som de lo bòsc e pei ren far a meno de pensar que sia l’un que l’autre, lop e bòsc, son dereire a presentar lor compte a ‘na gent que da sempe a fach lor guerra, mas que ara s’es facha quiara.
A l’entrada de lo ‘900 fogueron tuats los deriers lops e lo bòsc era a lo minim estòric, dins en siecle las posicions son reviràas e eura lops e sèlva son lor a ganhar-nos.
Lo lop que torna e l’avansar de la selva dins champs e prats nos vè sensa armas, sensa la posibilitat de parar-nos, sensa deguna possibilitat de far valer nostras rasons e sensa degun que escòute nostras rasons.
Fin d’eura en Regions e Estat an fach de leis que an lor centralitat sus l’ambient, da lòng temps vau propausand de meirar l’atension sus l’òme que aquel ambient viu.
La politica da lo sècle passat a falhit e degun cambiament es a l’orisont e un nòu pacte vai fach entre montanha e plana.
Degun se debatarè jamai per las rasuns d’lhi autris sensa pensar aquò prim a lo sio profit, es a nos propausar projectes, solusions, estrategias.
Antòni Abel, içò l’es mai de quatre cents ans, anava disend que “qui sensa prudénça a lo govern e a lo maneg de provincias, pòpols e comunitats s’avesina, lo mai d’lhi bòts de pericols e tapatges fai soversa”.
Mots que içi rescrivo en maniera testuala perquè son encara da tenir per bòns eura.
A los que decidun dedins los palaises propauso, coma Antòni Abel disia, “prodencia” cercand de compréner las problemas anand ”a l’entorn agachand las costumas de las gents, fasend en maniera de viure a ‘n aquò lor, sensa esser d’empach, mas en tranquilitat”.
En bòna fin, chal quitar de pensar la politica montana solament dedins las palaises .
